dijous, 5 de juny del 2008

Ahir, Robert Kennedy. Avui, Barack Obama. 1968/2008.


Fa quaranta anys , en un dia com avui, es disputaven les primàries del Partit Demòcrata als Estats Units. El país es trobava dins una guerra al Vietnam que cada dia portava més persones a casa en bosses de plàstic. Seguir participant en el conflicte bèl·lic havia perdut sentit però els polítics nord-americans no estaven disposats a fer tornar cap a casa als soldats. Per tant, no hi havia ningú a favor d’acabar amb la guerra?

Un any abans Bobby(Robert) Kennedy, germà del president assassinat John Kennedy, feia un discurs a Washington: Annuncio avui la meva candidatura per la presidència dels Estats Units. No em presento per oposar-me a ningú, sinó per proposar polítiques noves. Em presento perquè la història no digui de nosaltres el que escriu de Roma: ‘’Van deixar un desert i li van dir pau’’.
El nou candidat pretenia acabar amb la guerra al Vietnam i oferia a més un discurs reconciliador entre races. Per a la població de color en Bobby representava l’única esperança després de la mort d’en Martin Luther King.
Kennedy era un polític amb extraordinària sensibilitat social. Va lluitar contra el racisme i la desigualtat i es preocupava ja pel medi ambient o per les condicions de vida en els suburbis de les ciutats. Les seves causes, a diferència de les del seu germà, segueixen avui més vives que mai.
Per a Espanya també tenia un missatge: Hauríem de passar vergonya quan parlem de democràcia mentre recolzem a cruels dictadures de dretes.
Bé, què va passar amb en Bobby? Va perdre les eleccions?



El 6 de juny de 1968, després de guanyar les primàries a Califòrnia i llançar-se cap a la Casa Blanca, Robert Kennedy va decidir pronunciar un discurs d’agraïment als seus electors a l’Hotel Ambassador, Los Angeles. Fent honor a la seva candidatura en defensa dels més desafavorits, va optar per anar a les cuines a saludar als treballadors de color. Entre la multitud va aparèixer Bishara Sirhan, d’ascendència palestina, que amb un revòlver i diversos trets van acabar amb la vida del candidat.
Les eleccions, doncs, les va guanyar el republicà Richard Nixon i la fi de la guerra va haver d’esperar cinc anys amb un nombre de morts elevats que podrien haver-se estalviat.

Avui, després de quaranta anys, els Estats Units es tornen a trobar en un conflicte armat. Aquest cop és Iraq, però els morts es multipliquen com a Vietnam. A més, el problema racial encara no està sol·lucionat.

El país té ara una segona oportunitat, i aquest cop és Barack Obama la persona que representa un canvi que tots necessitem. Esperem que les paraules es converteixin en fets si el senador guanya les eleccions.

Robert Kennedy amb 42 anys i Barack Obama amb 46 representen l'ahir i l'avui la política jove, amable i pròxima al poble. Per una banda, un canvi interior basat en reformes destinades a millorar la situació de les persones més desventurades acompanyades d’una urgent revisió del sistema sanitari. D’altra banda, una neteja d’imatge davant el món que pretenia i pretén utilitzar el diàleg en comptes de les armes i que està disposat a parlar amb aquells Estats que disposen de poques gotes de democràcia.
L’oportunitat de veure a Kennedy dur a terme les seves idees la vam perdre però avui té un bon successor si la sort no li juga una mala passada.

Kennedy deia: Alguns homes veuen com són les coses i es pregunten per què. Jo ,en canvi, somio en coses que encara no són i em pregunto, per què no?

divendres, 16 de maig del 2008

Lliures de la por


'' No és el poder el que corromp sinó la por. La por a perdre el poder corromp als que el tenen. Aquesta por de l'abús del poder corromp també als que viuen sota el seu jou.''

Avui per primer cop, la Junta Militar birmana ha admès 77378 víctimes mortals per l'huracà Nargis. Han passat dues setmanes des del desastre i el govern segueix acceptant l'ajuda internacional a comptagotes. Es que potser tenen por els militars birmans que a canvi de l'ajuda es demani una mica de llibertat? Tenen por de que la cadira tremoli?
D'això mateix s'ha ocupat la Junta, de conservar les cadires. Fa uns dies es va aprovar la Constitució que farà que al 2010 es convoquin eleccions a Birmània després d'anys i anys de dictadura. Ara bé, es tracta d'una Constitució en la que no ha participat cap partit de l'oposició. Vaja, una operació de maquillatje dels militars per perpetuar-se en el poder, ja que el text els dona més poder i capacitat d'aturar qualsevol llei del Parlament que no els faci el pes.

De mentre, la gran líder opositora i demòcrata Aung San Suu Kyi segueix tancada al seu domicili des del 1990. Aviat farà 62 anys i els disset últims sense poder sortir de casa. El delicte és haver guanyat unes eleccions per majoria absoluta( 89% ) l'any 1989 i que la Junta Militar no va acceptar.
Per acabar m'agradaria dedicar una cita d'Aung San Suu Kyi per aquells que en les últimes eleccions van utilitzar la política de la por contra l'oposició: '' Qui cregui que l'oposició és perillosa no comprén en absolut els conceptes bàsics de la democràcia. Qui utilitza la por contra l'oposició atempta contra el mateix fonament de la democràcia''.

El preu de la llibertat mai ha sigut baix, però a Birmània és particularment alt.

dissabte, 15 de març del 2008

Solidaritat amb el Tibet


Avui tocaria escriure sobre els resultats electorals del diumenge passat però em sento obligat a deixar aquí la meva opinió sobre uns fets que fa massa que duren.
Han passat ja 57 anys i de moment el sentiment de canvi no es present en cap dels seus habitants. Uns en deien alliberament, però jo més aviat em sento proper a aquells que en diuen ocupació.
Quan parlem de la destrucció d'un poble, d'una cultura mil·lenària i d'una llengua que ja té data de caducitat, estem parlant del sostre del món. Estem parlant del Tibet.
L'any 1950 l'excèrcit xinès arribava a Lhasa i es trobava amb un règim teocràtic i amb tics feudals. Començava '' l'alliberament del Tibet dels invasors extrangers i la reannexió del territori a la Terra Mare''. Irònic, oi?
Fent un cop d'ull al món podem estar en desacord amb la política que exerceixen diversos líders sobre els seus territoris. Ara bé, sort en tenim de no tenir els dirigents de la República Popular de la Xina, que ocupen territoris i donen exemple de la llibertat que gaudeix el poble xinès.
El poble tibetà està en greu perill de perdre la seva identitat si la postura del govern no canvia. Ja veiem com estan acabant aquests dies les manifestacions organitzades per una sèrie de persones que encara creuen en la llibertat de poder formar part del món. El govern parla de 10 morts i els tibetans exiliats a l'Índia en comptabilitzen més d'un centenar. Sigui com sigui, el dret a la llibertat d'expressió torna a ser contrarestat a punta de pistola pel país que aquest any organitzarà uns jocs olímpics.

dijous, 6 de març del 2008

Decepció?

Ja falta ben poc per haver d'anar a votar i haurem de triar la persona i el partit que creiem si més no que defensarà millor els nostres interessos.
Es tracta del primer cop que sóc cridat a les urnes i estic fart de sentir a parlar de vot útil, del bilingüisme a les aules, del que passarà si guanyen uns o uns altres i del sistema bipartidista en general que ens ofereix la societat espanyola.

Faré a continuació un breu recomte de la multitut de coses que he après durant aquest temps:

·He pogut sentir a parlar dels màrtirs que parlen la llengua espanyola a Catalunya.
·He après el que és la política de la por amb missatges com: Si tu no vas, ells tornen.
·He conegut els grans avantatges que té el bipartidisme pur i dur recolzat pels grans mitjans de comunicació públics.
·He decidit preocupar-me pel meu amic Caique, que és brasileny i espero de tot cor que no hagi de tornar al Brasil si algun cop infringeix la llei.
·He tornat a escoltar el missatge independentista.
·He pogut observar com els nous participants d'Upd tenen un nivell de català ortogràfic de primària.
·He tingut la oportunitat de conèixer que a Catalunya no hi cap tothom.

I finalment, el que de debó he entès, és el motiu de la creixent abstenció.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Racisme i violència

Aprofitant avui que a classe hem fet un debat que tractava entre altres coses de la desigualtat, voldria avançar-me al mes de març que s'apropa. Un mes en el que les Nacions Unides celebren dies com la Setmana de solidaritat amb els pobles que lluiten contra el racisme i la discriminació racial. El racisme, per degràcia, va molts cops acompanyat de la violència. És sobre això que vull escriure, sobre racisme i violència.
Avui, però, m'agradaria deixar parlar d'aquest tema a una persona que ja fa uns anys va fer un discurs amb el que em sento completament identificat. He adaptat alguna coseta perquè sigui més fàcil d'entendre. Qui tingui una mica de temps, li aconsello que intenti llegir-lo perquè val la pena. Comença així:

Avui no és un dia per a fer política. Vull aprofitar aquest acte, l'únic d'avui, per parlar-vos breument de l'amenaça de violència irracional al món, que torna a esquitxar el nostre país i les vides de tots nosaltres. No afecta a una sola raça. Les victimes de la violència són negres i blanques, riques i pobres, joves i grans, famoses i desconegudes. Són, per damunt de tot, éssers humans que altres éssers humans estimaven i necessitaven.
Ningú, visqui on visqui, es dediqui al que es dediqui, pot saber qui serà el següent en patir per un acte irracional de vessament de sang. Sigui com sigui, es repeteix una i altre vegada al nostre país.
Per què? Que ha aconseguit sempre la violència? Que ha generat sempre?
Sempre que una persona posa fi a la vida d'una altre innecessàriament, ja sigui en nom de la llei o infrintgint-la, ja sigui un home sol o una banda, a sang freda o amb ira, en un atac de violència o en resposta a la violència...
Sempre que s'ensorra una vida que un altre home a construït, amb penes i treballs per ell i els seus fills, sempre que actuem així, tot el país es degrada.
I, tot i així, tolerem un nivell creixent de violència, que no té en comte la condició humana que compartim i la condició de civilitzats que ens atorguem.
Massa sovint aplaudim l'arrogància, la fatxenderia i els que s'imposen amb la violència.
Massa sovint excusem els que estan disposats a construir la seva vida sobre els somnis destrossats d'altres éssers humans.
Però una cosa és clara! La violència genera més violència, la repressió genera venjança. I davant d'això, només una purificació de tota la societat podria arrencar aquest mal dels nostres cors.

Quan ensenyes a un home a odiar i témer el seu germà...Quan li ensenyes que és inferior pel seu color, les seves creences o els seus principis... Quan li ensenyes que els que són diferents t'amenacen la llibertat, la feina, la llar, la família... Llavors li estàs ensenyant també a enfrontar-se amb els altres, no com a conciutadans, sino com a enemics, que no s'han d'ajudar, sino conquerir. Que s'han de subjugar i dominar.
I al final ens acostumem a mirar els nostres germans com a extranys. Uns extranys amb qui compartim una ciutat, però no una societat. Uns homes vinculats a nosaltres per un espai comú, però no per un esforç comú.
Aprenem a compartir només una por comuna, només un desig comú d'allunyar-nos els uns dels altres. Només un impuls comú de resoldre el desacord amb la força.
La nostra vida en aquest planeta és massa curta. La feina que hem de fer és massa gran per permetre que aquesta tendència continuï prosperant en aquest país nostre.
No ho podem impedir amb un programa, ni amb una resolució, però potser podem recordar encara que només sigui per un moment, que els que viuen amb nosaltres són germans nostres, i que hi compartim el mateix instant breu de vida. Que busquen, com nosaltres, l'oportunitat de tenir una vida feliç i amb sentit, i d'obtenir el màxim grau de satisfacció i de realització personal.
Segurament, d'aquest vincle d'uns fins comuns en podem aprendre alguna cosa. Segur que podrem aprendre, si més no, a mirar els que tenim al voltant com a semblants. I segur que podem començar a esforçar-nos una mica més a curar-nos mutuament les ferides i tornar a ser germans i germanes de debó.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Autocrítica


Torno a ser aquí per segon cop i per parlar d'un tema que pot ser ens és més proper que l'anterior.
Aquest matí a la universitat estava programada una conferència a càrrec de la candidata del Partit Popular per Barcelona Dolors Nadal. Per curiositat( vull reconèixer que comparteixo ben poques idees amb el seu programa polític) he volgut assistir-hi per poder fer-li si més no algunes preguntes. Això, però, no ha sigut possible a causa d'una picabaralla entre el cos de seguretat i pancartistes de la universitat que han escalfat l'ambient. Tot i estar d'acord amb algunes de les protestes que cridaven els meus companys, crec que respectar als altres és primordial i necessari per aconseguir la majoria d'objectius en democràcia. No facis als altres el que no t'agrada que et facin a tu i tracta als altres com t'agradaria que et tractessin a tu.
Com que l'autocrítica és sana vull deixar clar que els fets d'avui no són gens favorables per a nosaltres i que els que de debó surten guanyant són en aquest cas el Partit Popular que ha aprofitat per exagerar una mica i mostrar la cara de victimistes que ultimament està tant de moda.
Aprofitant que avui parlo sobre el PP, exposo a continuació la carta al director que van publicar-me al diari Avui farà cosa d'un mes:

No cal ser cap geni per conèixer la política centralista del Partit Popular. Els catalans, a més, la coneixem prou bé.
Però això no ha provocat que alguns de nosaltres ens hàgim quedat bocabadats davant la nova proposta electoral sobre la llengua d'un partit que cada dia perd més el seu sector moderat i deixa enrere als que creuen en una dreta civilitzada.
Cal preguntar-se, doncs: de què serveix tenir unes poques competències autonòmiques si en qualsevol moment poden ser enderrocades? Deixo la pregunta enlaire perquè el lector es pregunti que és el que de debó ens convé.

Arnau Prieto
Barcelona

dijous, 7 de febrer del 2008

Els oblidats

Potser una mica tard, començo avui a escriure en el món dels blocs. Principalment parlaré sobre temes d'actualitat relacionats majoritàriament amb la política. Avui m'agradaria parlar d'un tema que va ser notícia la última tardor però que, com sempre, acaba en el oblit.
Vull parlar de Birmània, aquell país del sud-est asiàtic governat des de l'any 1962 per un règim militar repressiu, autoritari... Nosaltres precisament coneixem prou bé quin és l'estil d'aquests règims polítics.
La famosa ''revolució safrà'' va commoure el món ensenyant-nos imatges d'un indret on molts volen però no poden. Va ser esgarrifant veure com una sèrie de manifestacions pacífiques organitzades per un seguit de monjos budistes eren aixafades amb tanta brutalitat. Però els militars han tornat a guànyar. Els fets han causat ressò, si, però aquest no ha sigut suficient per organitzar una acció conjunta prou forta contra els dirigents d'aquest règim. I ara molta gent ha tornat a oblidar-se de Birmània.
Jo des d'aquí envio els meus profunds desitgos a la població birmana per poder recuperar les llibertats perdudes algun dia. Per poder estar algun dia al costat de la seva estimada líder i representant Aung San Suu Kyi.
Quan( sense que els militars se'n adonin) preguntem a un birmà si li agrada la demòcrata Suu Kyi, ells responen somrient: No es que ens agradi, es que l'estimem.
Tan de bo algun dia aquesta premi Nobel de la Pau torni a ser alliberada. De moment, intento seguir la seva famosa oració: Utilitza la teva llibertat per promoure la nostra.