Racisme i violència

Aprofitant avui que a classe hem fet un debat que tractava entre altres coses de la desigualtat, voldria avançar-me al mes de març que s'apropa. Un mes en el que les Nacions Unides celebren dies com la Setmana de solidaritat amb els pobles que lluiten contra el racisme i la discriminació racial. El racisme, per degràcia, va molts cops acompanyat de la violència. És sobre això que vull escriure, sobre racisme i violència.
Avui, però, m'agradaria deixar parlar d'aquest tema a una persona que ja fa uns anys va fer un discurs amb el que em sento completament identificat. He adaptat alguna coseta perquè sigui més fàcil d'entendre. Qui tingui una mica de temps, li aconsello que intenti llegir-lo perquè val la pena. Comença així:

Avui no és un dia per a fer política. Vull aprofitar aquest acte, l'únic d'avui, per parlar-vos breument de l'amenaça de violència irracional al món, que torna a esquitxar el nostre país i les vides de tots nosaltres. No afecta a una sola raça. Les victimes de la violència són negres i blanques, riques i pobres, joves i grans, famoses i desconegudes. Són, per damunt de tot, éssers humans que altres éssers humans estimaven i necessitaven.
Ningú, visqui on visqui, es dediqui al que es dediqui, pot saber qui serà el següent en patir per un acte irracional de vessament de sang. Sigui com sigui, es repeteix una i altre vegada al nostre país.
Per què? Que ha aconseguit sempre la violència? Que ha generat sempre?
Sempre que una persona posa fi a la vida d'una altre innecessàriament, ja sigui en nom de la llei o infrintgint-la, ja sigui un home sol o una banda, a sang freda o amb ira, en un atac de violència o en resposta a la violència...
Sempre que s'ensorra una vida que un altre home a construït, amb penes i treballs per ell i els seus fills, sempre que actuem així, tot el país es degrada.
I, tot i així, tolerem un nivell creixent de violència, que no té en comte la condició humana que compartim i la condició de civilitzats que ens atorguem.
Massa sovint aplaudim l'arrogància, la fatxenderia i els que s'imposen amb la violència.
Massa sovint excusem els que estan disposats a construir la seva vida sobre els somnis destrossats d'altres éssers humans.
Però una cosa és clara! La violència genera més violència, la repressió genera venjança. I davant d'això, només una purificació de tota la societat podria arrencar aquest mal dels nostres cors.

Quan ensenyes a un home a odiar i témer el seu germà...Quan li ensenyes que és inferior pel seu color, les seves creences o els seus principis... Quan li ensenyes que els que són diferents t'amenacen la llibertat, la feina, la llar, la família... Llavors li estàs ensenyant també a enfrontar-se amb els altres, no com a conciutadans, sino com a enemics, que no s'han d'ajudar, sino conquerir. Que s'han de subjugar i dominar.
I al final ens acostumem a mirar els nostres germans com a extranys. Uns extranys amb qui compartim una ciutat, però no una societat. Uns homes vinculats a nosaltres per un espai comú, però no per un esforç comú.
Aprenem a compartir només una por comuna, només un desig comú d'allunyar-nos els uns dels altres. Només un impuls comú de resoldre el desacord amb la força.
La nostra vida en aquest planeta és massa curta. La feina que hem de fer és massa gran per permetre que aquesta tendència continuï prosperant en aquest país nostre.
No ho podem impedir amb un programa, ni amb una resolució, però potser podem recordar encara que només sigui per un moment, que els que viuen amb nosaltres són germans nostres, i que hi compartim el mateix instant breu de vida. Que busquen, com nosaltres, l'oportunitat de tenir una vida feliç i amb sentit, i d'obtenir el màxim grau de satisfacció i de realització personal.
Segurament, d'aquest vincle d'uns fins comuns en podem aprendre alguna cosa. Segur que podrem aprendre, si més no, a mirar els que tenim al voltant com a semblants. I segur que podem començar a esforçar-nos una mica més a curar-nos mutuament les ferides i tornar a ser germans i germanes de debó.

Autocrítica

Torno a ser aquí per segon cop i per parlar d'un tema que pot ser ens és més proper que l'anterior.
Aquest matí a la universitat estava programada una conferència a càrrec de la candidata del Partit Popular per Barcelona Dolors Nadal. Per curiositat( vull reconèixer que comparteixo ben poques idees amb el seu programa polític) he volgut assistir-hi per poder fer-li si més no algunes preguntes. Això, però, no ha sigut possible a causa d'una picabaralla entre el cos de seguretat i pancartistes de la universitat que han escalfat l'ambient. Tot i estar d'acord amb algunes de les protestes que cridaven els meus companys, crec que respectar als altres és primordial i necessari per aconseguir la majoria d'objectius en democràcia. No facis als altres el que no t'agrada que et facin a tu i tracta als altres com t'agradaria que et tractessin a tu.
Com que l'autocrítica és sana vull deixar clar que els fets d'avui no són gens favorables per a nosaltres i que els que de debó surten guanyant són en aquest cas el Partit Popular que ha aprofitat per exagerar una mica i mostrar la cara de victimistes que ultimament està tant de moda.
Aprofitant que avui parlo sobre el PP, exposo a continuació la carta al director que van publicar-me al diari Avui farà cosa d'un mes:

No cal ser cap geni per conèixer la política centralista del Partit Popular. Els catalans, a més, la coneixem prou bé.
Però això no ha provocat que alguns de nosaltres ens hàgim quedat bocabadats davant la nova proposta electoral sobre la llengua d'un partit que cada dia perd més el seu sector moderat i deixa enrere als que creuen en una dreta civilitzada.
Cal preguntar-se, doncs: de què serveix tenir unes poques competències autonòmiques si en qualsevol moment poden ser enderrocades? Deixo la pregunta enlaire perquè el lector es pregunti que és el que de debó ens convé.

Arnau Prieto
Barcelona

Els oblidats

Potser una mica tard, començo avui a escriure en el món dels blocs. Principalment parlaré sobre temes d'actualitat relacionats majoritàriament amb la política. Avui m'agradaria parlar d'un tema que va ser notícia la última tardor però que, com sempre, acaba en el oblit.
Vull parlar de Birmània, aquell país del sud-est asiàtic governat des de l'any 1962 per un règim militar repressiu, autoritari... Nosaltres precisament coneixem prou bé quin és l'estil d'aquests règims polítics.
La famosa ''revolució safrà'' va commoure el món ensenyant-nos imatges d'un indret on molts volen però no poden. Va ser esgarrifant veure com una sèrie de manifestacions pacífiques organitzades per un seguit de monjos budistes eren aixafades amb tanta brutalitat. Però els militars han tornat a guànyar. Els fets han causat ressò, si, però aquest no ha sigut suficient per organitzar una acció conjunta prou forta contra els dirigents d'aquest règim. I ara molta gent ha tornat a oblidar-se de Birmània.
Jo des d'aquí envio els meus profunds desitgos a la població birmana per poder recuperar les llibertats perdudes algun dia. Per poder estar algun dia al costat de la seva estimada líder i representant Aung San Suu Kyi.
Quan( sense que els militars se'n adonin) preguntem a un birmà si li agrada la demòcrata Suu Kyi, ells responen somrient: No es que ens agradi, es que l'estimem.
Tan de bo algun dia aquesta premi Nobel de la Pau torni a ser alliberada. De moment, intento seguir la seva famosa oració: Utilitza la teva llibertat per promoure la nostra.