Fa quaranta anys , en un dia com avui, es disputaven les primàries del Partit Demòcrata als Estats Units. El país es trobava dins una guerra al Vietnam que cada dia portava més persones a casa en bosses de plàstic. Seguir participant en el conflicte bèl·lic havia perdut sentit però els polítics nord-americans no estaven disposats a fer tornar cap a casa als soldats. Per tant, no hi havia ningú a favor d’acabar amb la guerra?
Un any abans Bobby(Robert) Kennedy, germà del president assassinat John Kennedy, feia un discurs a Washington: Annuncio avui la meva candidatura per la presidència dels Estats Units. No em presento per oposar-me a ningú, sinó per proposar polítiques noves. Em presento perquè la història no digui de nosaltres el que escriu de Roma: ‘’Van deixar un desert i li van dir pau’’.
El nou candidat pretenia acabar amb la guerra al Vietnam i oferia a més un discurs reconciliador entre races. Per a la població de color en Bobby representava l’única esperança després de la mort d’en Martin Luther King.
Kennedy era un polític amb extraordinària sensibilitat social. Va lluitar contra el racisme i la desigualtat i es preocupava ja pel medi ambient o per les condicions de vida en els suburbis de les ciutats. Les seves causes, a diferència de les del seu germà, segueixen avui més vives que mai.
Per a Espanya també tenia un missatge: Hauríem de passar vergonya quan parlem de democràcia mentre recolzem a cruels dictadures de dretes.
Bé, què va passar amb en Bobby? Va perdre les eleccions?
El 6 de juny de 1968, després de guanyar les primàries a Califòrnia i llançar-se cap a la Casa Blanca, Robert Kennedy va decidir pronunciar un discurs d’agraïment als seus electors a l’Hotel Ambassador, Los Angeles. Fent honor a la seva candidatura en defensa dels més desafavorits, va optar per anar a les cuines a saludar als treballadors de color. Entre la multitud va aparèixer Bishara Sirhan, d’ascendència palestina, que amb un revòlver i diversos trets van acabar amb la vida del candidat.
Les eleccions, doncs, les va guanyar el republicà Richard Nixon i la fi de la guerra va haver d’esperar cinc anys amb un nombre de morts elevats que podrien haver-se estalviat.
Avui, després de quaranta anys, els Estats Units es tornen a trobar en un conflicte armat. Aquest cop és Iraq, però els morts es multipliquen com a Vietnam. A més, el problema racial encara no està sol·lucionat.
El país té ara una segona oportunitat, i aquest cop és Barack Obama la persona que representa un canvi que tots necessitem. Esperem que les paraules es converteixin en fets si el senador guanya les eleccions.
Robert Kennedy amb 42 anys i Barack Obama amb 46 representen l'ahir i l'avui la política jove, amable i pròxima al poble. Per una banda, un canvi interior basat en reformes destinades a millorar la situació de les persones més desventurades acompanyades d’una urgent revisió del sistema sanitari. D’altra banda, una neteja d’imatge davant el món que pretenia i pretén utilitzar el diàleg en comptes de les armes i que està disposat a parlar amb aquells Estats que disposen de poques gotes de democràcia.
L’oportunitat de veure a Kennedy dur a terme les seves idees la vam perdre però avui té un bon successor si la sort no li juga una mala passada.
Kennedy deia: Alguns homes veuen com són les coses i es pregunten per què. Jo ,en canvi, somio en coses que encara no són i em pregunto, per què no?
Potser una mica tard, començo avui a escriure en el món dels blocs. Principalment parlaré sobre temes d'actualitat relacionats majoritàriament amb la política. Avui m'agradaria parlar d'un tema que va ser notícia la última tardor però que, com sempre, acaba en el oblit.